Per una activitat esportiva inclusiva – by Diana Cuadras Collsamata

06/03/13 02:00 Professora del grau en ciències de l’esport de la FPCEE Blanquerna – Universitat Ramon Llull (dianacc@blanquerna.url.edu) Diana Cuadras. Foto: AP.

S’ha invertit i, de vegades, malgastat en la promoció del gueto i de les individualitats

L’educació física, l’activitat com a moviment, és vida, és relació

“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”, així ho diu el primer article de la Declaració Universal de Drets Humans, de 1948. Els estats de dret i les democràcies actuals, siguin quins siguin els seus funcionaments reals i les seves resistències a la implementació de les llibertats individuals, han de, teòricament, promocionar i valorar la persona.

La definició de Salut de l’OMS del 1946 diu: “Salut és un complet benestar físic, social i mental i no només l’absència de malaltia.” Aquesta definició reflecteix clarament un gir respecte a la visió biomèdica de la salut cap a una interpretació holística en què el benestar és determinat per l’equilibri entre diversos factors. Equilibri que va des de la persona fins als grups socials, les estructures i els estats; dit d’una altra forma, de la maduresa d’aquests diferents nivells de concreció, de petita a gran escala. La Unesco, trenta anys més tard, el 1978, declarava que l’activitat física i esportiva és un dret fonamental de les persones.

Les resistències o dificultats per aconseguir el benestar i la salut, o al contrari, caure en la malaltia i en el malestar social, tenen explicacions multifactorials que només es poden analitzar tenint en compte els indicadors històrics, psicosocials i polítics. L’Europa de la construcció de les democràcies desenvolupa el concepte d’activitat física adaptada en els anys vuitanta, en un context en què les nacions, segons el seu passat, promocionen més o menys la inclusió o tendeixen més aviat a una marginació pel que fa a l’atenció als grups específics. Neix el concepte d’“handicap”, que substitueix el d’invàlid de les guerres i que engloba les persones “anormals” o les que pertanyen a grups minoritaris.

L’Espanya de la Transició està impregnada d’opacitat i, a la vegada, en lluita per la instal·lació de polítiques educatives, però aquestes no semblen voler formar sinó reafirmar i perpetuar la immaduresa individual i col·lectiva. El país mostra les seves resistències al canvi i a una real transformació social, democràtica, centrada en la persona política, l’ésser humà, la seva responsabilitat individual i els seus drets i llibertats.

Dins d’aquest context polític, l’educació física i esportiva pugna per tenir identitat i entitat pròpia. Malgrat els seus esforços, abans de ser reconeguda és, sobretot, utilitzada per programar ments des d’una ideologia de submissió del cos físic al gest mecànic i des del biologisme que, a la pràctica, dissocia cos i ment.

En aquesta realitat, l’individu responsable i lliure, conscient de la situació, es troba sense possibilitats d’actuació o està anul·lat i no li queda altre remei que amagar-se i fer-se invisible. Només als grups-gueto, és a dir, grups associats per afinitats o característiques concretes, els és possible aparèixer socialment, sense cap altra opció de supervivència que funcionar amb una dinàmica assistencial en la qual es deuen a les estructures instal·lades, als seus serveis i a les persones que els dirigeixen.

La capacitat de resistència i la formació d’algunes persones sensibilitzades i convençudes d’una altra manera de fer, amb dinàmiques de responsabilitat individual i social, i la persistència d’entitats funcionant, contra corrent, van propiciar la caiguda de la intransparència. A poc a poc, es va fent sentir la reclamació dels drets de les persones invisibles, però no desaparegudes; el crit de les persones marginades que demanen dignificació, visibilitat i veu. Discretament afloren els programes que han aconseguit sobreviure sense deixar-se pervertir, encara que sense sortir indemnes de les marees, a vegades devastadores.

Sense escapar de la lògica del procés social, el desenvolupament de l’esport de competició i paralímpic ha estat el cavall de Troia, l’objectiu pel qual s’ha apostat oficialment i s’han pressuposat actuacions i programes sistematitzats. Així, a les promocions individuals per a una competició poc estructurada i regulada, s’afegeixen els patrocinis i subvencions que buscaven un benefici immediat amb la venda publicitària de la discapacitat. D’aquesta manera, hem conegut un ventall d’intervencions personalistes d’entitats amb poc rigor democràtic. Una dinàmica que ha obstaculitzat el desenvolupament més ampli i ric de la pràctica de l’activitat física i esportiva de les persones, sigui quina sigui la seva condició física, social i mental, en benefici d’un estat global de salut. S’ha invertit i, de vegades, malgastat en la promoció del gueto i de les individualitats fent, a vegades, més profunda l’estigmatització de la diferència. S’han apadrinat unes quantes persones en detriment d’un col·lectiu.

Potser ara i des de fa un temps, s’intueix un nou moment històric en el qual entitats, persones i responsabilitat política apunten cap a un canvi de direcció: una inversió d’energies, de mitjans i de polítiques d’acció determinades es posen a treballar amb perspectiva i projecció del benestar de les persones. Amb consciència que el dret a l’activitat física, la que sigui i amb qui sigui, ha de ser per al conjunt de la població. Sembla que ha arribat l’hora de fer una aposta clara per construir una sòlida base piramidal, de diferents nivells de promoció de les persones i de la pràctica d’activitats físiques i esportives. Només aquesta base sòlida que comença en el lleure pot desembocar en el joc reglat entre esportistes que decideixen accedir a la competició i arribar al cim paralímpic, amb un sentit i funcionament just, sa i educatiu.

Com demanar respecte a la “diversitat”, a la identitat de l’altre, quan la crisi actual ens amenaça amb una deshumanització? Com acceptar la identitat de l’altre, quan hi ha dificultat i resistència per trobar i acceptar la pròpia?

És en la relació, en l’establiment de xarxes relacionals i de convivència, en el vincle afectiu i en l’estímul i impuls relacional que l’ésser humà pot rehumanitzar-se i reidentificar-se. És en el reconeixement del propi ser i del propi cos, en l’escolta individual i del conjunt com un tot, que es pot integrar la pròpia complexitat i l’exclusivitat com a ésser humà. És així com podem, serenament, acceptar i accedir a la igualtat. És des de l’impuls i no des del pols, des de la maduresa emocional relacional adquirida, en la qual la persona ja no defensa la seva supervivència ni lluita contra un enemic, que podem arribar a la realitat de la relació d’igual a igual.

L’educació física, l’activitat com a moviment, és vida, és relació. L’educació d’allò que és físic i corporal, l’expressió, coneixement i reconeixement del cos, és una via immensament rica de rehumanització. És la via per a la reapropiació de les nostres vides, per a la readmissió de la diferència i de l’exclusivitat, del reconeixement que som éssers únics. És també el camí per a l’adquisició de l’autonomia necessària per al benestar físic social i mental. En poques paraules, per aconseguir viure amb salut i felicitat.

Publicat a EL 9 Esportiu 06-03-2013 Pàgina 23

Las dificultades de la inclusión (y de la igualdad): EasyJet

Posted enero 23rd, 2012 by Laura Cano and filed in igualdad, Nueva ciudadanía, Sailability

Este es un ejemplo de las dificultades que encuentran las personas con diversidad funcional a la hora de realizar su vida diaria. Situaciones incómodas que provocan malestar emocional y, en según que casos, la no inserción en la sociedad.

Es también un ejemplo de lo no-preparadas que están las empresas para esta inclusión y de la falta de inversión en accesibilidad real y universal, así como en formación y en los obstáculos de las cadenas de mando.

Antes de dar paso al artículo, que se publicó en el diario el pasado día 13 de enero;, únicamente apuntar algo a mejorar de su titular: No son tres discapacitados, son tres personas con discapacidad o con diversidad funcional (ver el porqué de esta terminología).

Multan a EasyJet por no permitir el embarque a tres discapacitados

La compañía tendrá que pagar una multa de 70.000 euros y abonar 2.000 euros a cada demandante por daños y perjuicios

AGENCIAS FRANCIA/SUIZA 13/01/2012 20:19 Actualizado: 14/01/2012 10:45

Un avión de la aerolínea británica de bajo coste.-EFE

Un avión de la aerolínea británica de bajo coste.-EFE

La compañía aérea EasyJet tendrá que pagar una multa de 70.000 por haber impedido subir al avión a tres personas discapacitadas que no iban acompañadas, una práctica que exigía hasta hace poco la empresa británica, por motivos de seguridad, según informa AFP.

Tras las denuncias de tres personas a las que se les denegó el embarque argumentando que necesitaban viajar con otra persona que lo ayudara a salir del avión en caso de evacuación, entre noviembre de 2008 y enero de 2009, el tribunal de Bonigny (cerca de París), ha considerado los hechos como un “ataque contra la dignidad humana“. Y ha condenado a la compañía a pagar 2.000 euros en concepto de daños y perjuicios a los demandantes, además de la multa de 70.000 euros, y un euro simbólico a la Asociación de Paralíticos de Francia, que se constituyó como parte civil.

Uno de los afectados fue André Pérez, un deportista de élite discapacitado que pretendía viajar a Berlín desde Ginebra en un vuelo de EasyJet, cuando la compañía quiso prohibirle la entrada. Pérez argumentó que podía salir por sus propios medios en caso de emergencia, pero al ser rechazado de nuevo, tuvo que pedir ayuda a otro de los pasajeros, que se comprometió a ayudarlo.

La compañía se enfrenta el próximo mes de marzo a un proceso similar

La Oficina Federal de la Aviación Civil (OFAC), por su parte, ha sentenciado que esa práctica es discriminatoria y que no puede aplicarse en Suiza. De hecho, en estos dos años, EasyJet Suiza ha modificado su normativa, pero la decisión sienta un precedente que impide que otras compañías actúen de forma similar.

La aerolínea argumentó en su defensa que la reglamentación europea obliga a “evacuar un avión en noventa segundos” y que la política de la empresa es solicitar que los discapacitados viajen acompañados para “garantizar la seguridad de los pasajeros”. La compañía se enfrenta el próximo mes de marzo a un proceso similar, que será juzgado en París.