Superposición del sitio

Critica a l’exposició ‘Retrats de ningú’: Ernest Compta — Arrelat a la matèria

‘Retrats de ningú’ d’Ernest Compta

Critica de l’Antònia Carré i Pons

Contemplar els seus retrats em fa pensar en la força de la matèria, en el vigor i la intensitat d’aquells aspectes humans que són més primitius i potser per això mateix més essencials. Hi ha vida al darrere dels seus quadres, una vida que pot ser obscura, trista o somrient, com els colors que de sobte han aparegut en les seves últimes obres.

Els rostres són humans, però no rebutgen l’animalització. Hi ha pinzellades simiesques al darrere d’algunes mirades. La matèria primitiva de la condició humana.

La matèria es manifesta a través de la geometria. Hi ha les formes bàsiques, rectangulars, quadrades, per recordar-nos que som un cos fet de carn i per això mateix condemnat a la desaparició. Però la carn ens arrela a la vida, com ho fan els colls amples, vigorosos, forts, d’alguns retrats.

Els trets distintius de les cares –les orelles, el nas, els ulls, els llavis– es difuminen fins a fondre’s els uns amb els altres, com si la matèria primera es barregés a dins nostre per mostrar a fora la complexitat de les nostres emocions. Tot es barreja: el que som, el que semblem, el que volem ser i el que no som.