Quan algú diu: “diversitat funcional”, la resta respon: “eing?”

Posted noviembre 25th, 2011 by Laura Cano and filed in z-lauracano.com

Tot seguit expliques el terme, i reps missatges ben diversos, però gairebé tots amb un tret comú:

I que passa, que no són minusvàlids?

Mira que us agrada fer complicades les coses… si el nom ja s’entén!

Doncs no s’entén: discapacitat sí.

Però si ho dic amb molt de ‘carinyo’… no com res dolent.. com dir ‘subnormal’.

Ja són ganes de posar les coses difícils… I prou malament està tot com per entretenir-nos ara en això!

Per les respostes, aquells que no hi esteu familiaritzats, ja haureu deduït el significat de “diversitat funcional”. No?

“Diversitat Funcional és el terme recomanat per la Unió Europea per a referir-se a les persones que conviuen amb algun tipus de discapacitat física, mental, psíquica, malaltia, deficiència… amb independència de l’origen patològic, genètic o traumàtic de la diversitat en qüestió que els fa tenir un funcionament diferent a la mitjana de la població.”

És doncs un terme no pejoratiu, no estigmatitzant, inclusiu i integrador; doncs deixa clar que el ‘funcionament’ és diferent (i divers) sense les càrregues de valor que comporten altres termes.

Actualment encara es fan servir termes que marquen a la persona atorgant-les un valor a la societat inferior, o apartant-los directament. Només que us passegeu pel centre de la vostra ciutat o vila trobareu senyals d’aparcament públic on diu: minusvàlids. Per tant, tothom qui tingui dret a estacionar allà és, per definició i senyalització, ‘menys vàlid’ (i menys vàlida! Que emprar el doble gènere és una altra batalla en la que treballar!). Altres exemples són els usos d’ ‘un/a discapacitat/da’ (= menys capacitat/da) o invàlid/a (= no vàlid/a).

Davant de les respostes habituals queda clara una cosa: la resistència al canvi. Introduir qualsevol costum o expressió nova correcte costa molt, però és a força de sentir-la, de llegir-la, de transmetre-la que s’assimila en l’ús comú.

L’argument davant les resistències ha de ser el poder transformador del llenguatge. Com utilitzar un llenguatge no agressiu, positiu, integrador, no pejoratiu ni estigmatitzat comporta l’acceptació de la diversitat de les persones que integren la societat fent-la més oberta, justa, acollidora i proactiva.

No m’estendré (que això és un post i no les conclusions d’un treball d’investigació) ara en tots els termes incorrectes que es fan servir de forma regular: bojos, malalts, subnormals, retardats… Ni de la invisibilització d’algunes d’aquestes diversitats; com que la icona que es relaciona amb ‘discapacitat’ i/o ‘accessibilitat’ sigui un home en cadira de rodes… ni dones en cadira de rodes, de persones amb visió reduïda, ni qui faci servir crosses… Ni tampoc en les polítiques d’inclusió, o la manca d’elles o de persones amb els coneixement per a portar-les a termini. Ni parlaré de la doble problemàtica de les dones amb diversitat funcional.

I el que si faré és donar les gràcies a les persones que miren de tenir cura en el llenguatge i han deixat en desús alguns d’aquests termes; així com als mitjans de comunicació, periodistes, comunicadors, guionistes, traductors… que són una font primordial de la difusió de termes correctes.

Ara només cal que totes i tots comencem a introduir ‘diversitat funcional’ 🙂

Trobareu força informació a: http://es.wikipedia.org/wiki/Diversidad_funcional

One Response to “Quan algú diu: “diversitat funcional”, la resta respon: “eing?””

  1. […] Antes de dar paso al artículo, que se publicó en el diario el pasado día 13 de enero;, únicamente apuntar algo a mejorar de su titular: No son tres discapacitados, son tres personas con discapacidad o con diversidad funcional (ver el porqué de esta terminología). […]