Roser Hurtado: «Al mar em sento més segura que a terra»

Informació publicada a la pàgina 80 de la secció de Contraportada de l’edició impresa del dia 11 de setembre de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)
Núria Navarro Periodista
Joan Puig Fotògraf

Monitora de vela cega. Aquesta psicòloga va perdre la vista als 40 anys, però no la passió per navegar.

Roser Hurtado, presidenta de Sailability Catalunya


«Al mar em sento més segura que a terra»_MEDIA_1 -El 1992 tornava de l’Autònoma, on estudiava Psicologia, per l’autopista. Plovia molt i, de sobte, l’asfalt es va convertir en un mirall. Em vaig espantar. Tenia 32 anys.

-¿Abans no havia notat res?

-Amb el temps em vaig adonar que, anys abans, trigava molt a adaptar la vista quan anava al cine. Però jo havia conduït motos, havia participat de copilot al Ral·li Costa Brava, esquiava, navegava.

-¿Què li va dir el metge?

-Que tenia una atròfia de cons i bastons i que en poc temps deixaria de veure-hi. ¿Les causes? Vaig néixer molt gran, amb més de quatre quilos, em van treure amb fòrceps i vaig estar un temps molt malament. I als 4 anys vaig tenir un xarampió amb febres molt altes. En algun d’aquests dos moments la retina va parar el seu creixement i va començar a envellir.

-¿Com va encaixar la sentència?

-¡Jo havia arribat a la consulta conduint! Així que vaig pensar que la vida era llarga. Però tenia raó: en poc temps vaig perdre el color groc, i després, la resta de colors. Vaig estar dos anys veient-hi en tons grisos. Després ho vaig deformar tot i el 2000 vaig arribar al punt en què estic ara: només distingeixo llum de foscor.

-És a dir, va tenir uns vuit anys per adaptar-se a la pèrdua.

-Sí. I vaig anar aprenent trucs. Llavors era mestra d’educació especial en una escola pública del Garraf i els nens amb discapacitat em van ajudar molt. Recordo que em feien seguir amb el dit les lletres a la pissarra. Vaig seguir fins que em van incapacitar laboralment. El 2000 vaig abandonar el Garraf i em vaig instal·lar a Barcelona, on no enfosqueix mai del tot.

-Però no es resignava a perdre el contacte amb el mar.

-Per a mi, que sóc de Figueres i que he viscut a Portbou, el mar és fonamental. Vaig començar a navegar als 27 anys en embarcacions d’amics i em vaig treure un títol de vela. Al cap de 10 anys tenia la visió molt malament. Vaig intentar recuperar la vela a l’ONCE, però el nivell era massa competitiu. Llavors vaig conèixer Diana Cuadras, la directora de l’Escola de Vela de Mataró, que tocava la vela adaptada. Vam muntar una associació, Sailability Catalunya, que presideixo. Sóc monitora de vela.

-Esperi. ¿Vostè pot navegar sola?

-He navegat sola amb orellera, per on m’anaven alertant de la presència de surfistes i bussos. És que jo sé navegar, ¿eh? Percebo el vent a través de tot el cos, pel clatell, els braços… I sento el soroll de la vela, sento el moviment del buc i l’onatge. Sé per la pala del timó si hi ha mar de fons. Noto la bravura per l’olor del salnitre.

-Una navegant orgànica.

-A vegades, la gent que en sap una mica et diu: «Mira, per aquí ve una ràfega». I potser es desfà o gira cap a una altra banda. Ells esperen el que han vist, jo tinc altres fonts d’informació. Al mar em sento més segura que a terra. A terra, si caic, em faig mal. El mar m’acull i em balanceja entre les onades.

-¿Com corregeix els alumnes?

-Normalment vaig amb una altra persona que té dificultats de parla. Com que porto el timó i la vela major, procuro que el vaixell vagi pla perquè no se li mogui l’estómac a ningú i això els doni inseguretat. Perquè faig classe a gent amb problemes psiquiàtrics greus, a grups de Sant Boi, a adolescents en situació residencial. Es tracta de captar les seves pors i procurar dissipar-les, perquè puguin aprendre.

-¿No ha tingut mai por?

-Em sembla que no m’he donat mai un cop de botavara. Jo porto sempre totes les alertes posades. Miri, un cop ets cega, has de prendre una decisió: o et quedes al sofà de casa teva, on s’està còmode, o et poses a viure. I jo vaig decidir posar-me a viure.

-És que vostè és psicòloga…

-Doncs quan vaig arribar a l’àmbit de la psicologia dinàmica les coses no em van resultar fàcils. Col·legues que em veien exposar en sessions clíniques ni se m’acostaven. Però amb els pacients no he tingut problemes. Per la projecció de la seva veu o per com es mouen a la cadira puc reconèixer la seva evolució. Capto un altre tipus d’informació no visual.

-¿I què troba irremissiblement a faltar?

-Conduir i veure determinades postes de sol. En recordo una d’espectacular sortint de Nador cap a Almeria, per l’Estret. Ja sabia que perdria la vista… Però en aquesta segona vida visc molt millor. Abans corria i no arribava enlloc. Ara programo el meu ritme.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/roser-hurtado-mar-sento-mes-segura-que-terra-1146629

Comments are closed.